A sån mé, mi chèr amîg,
Dino Sarti, al cantànt,
e av scrîv ste pochi rîg
parché ai ò da dîr quèl d inpurtànt.
Pió ad dîṡ ân i én ormâi pasè
da cal dé ch’ a sån parté
e an arêv mâi pió pinsè
ad finîr in cal sît qué.
O pr’un ṡbâli, o par furtóṅna
qué a stâg bän e am é d avîṡ
d èser ateré pió in là dla lóṅna,
int un èter månnd, in Paradîs.
Fén dal dé ch’ a sån arivè
äli én tachè al prémmi surpraiṡ,
mo la pió granda e stranpalè
l’ è che qué i dscarran al bulgnaiṡ.
Par la strè la zänt la canta,
a sént anc dal mî canzån
e la felizitè l’ è tanta
che dal vólt am vén al magån.
Qué ai ò truvè un’ètra Bulåggna,
prezîṡa a qualla di ân indrì,
in duv l’an êra na vargåggna
cantèr e bàvver al’ ustarî.
Adès a m l imâzin, i piò pedànt
i vràn savair sicuramänt
s’ ai é dåu tårr e anc al zigànt,
e mé av arspånnd nå! Mo pral mumänt.
Parché qué bâsta pôc, una cantè,
e i deṡidêri i guantan realtè.
– STEFANO STEFANI